L’Imperi romà va expandir la seva cultura per tot el món conegut, des dels deserts d’Àsia fins a l’oceà Atlàntic, i des dels deserts d’Àfrica i la península Aràbiga fins a la frontera amb els pobles bàrbars.
Una extensa xarxa de camins permetia viatjar ràpidament d’un extrem a un altre de l’imperi, i el mar Mediterrani estava solcat per un eixam de naus, que transportaven les mercaderies d’un comerç florent.
Aquesta riquesa va promoure l’emigració de moltes persones del camp a les ciutats, on van florir les arts i la cultura.
L’Imperi romà tenia molts enemics. A Britània, una gegantina muralla el protegia de l’atac dels pobles del nord.
A la resta de la vastíssima frontera nord, les legions romanes estaven en constant lluita amb gents nòmades originàries de les estepes russes, siberianes i mongoles que, emigrant cap a l’oest buscant millors pastures i riqueses, intentaven penetrar a l’imperi.
Les constants guerres contra els invasors van suposar un enorme cost econòmic i humà, i la fortalesa de l’Imperi romà va començar a decaure.
Al Segle Quart (Segle IV), l’imperi es va dividir en dues parts.
Al Segle Cinquè (Segle V), les grans ciutats ja no tenien suficients pagesos, ramaders i artesans que els subministressin el sustento, i la seva població va disminuir. Roma va deixar de ser la capital i l’Imperi romà d’Occident es va col·lapsar.
La Imperial Tarraco va ser abandonada, les seves estàtues derrocades i els seus temples destruïts. Riquíssimes biblioteques amb textos mil·lenaris van ser cremades. Les seves ruïnes es van convertir en la llar de serps i d’escorpins.
L’Imperi romà d’Orient es va mantenir ric i poderós durant gairebé mil anys, durant tota l’Edat Mitjana.
